El 20 de març es va inaugurar al Museu ICO de Madrid una exposició titulada Spain mon amour, Ruinas modernas. Tracta de presentar dues mirades sobre l’arquitectura i urbanisme de l’última dècada a Espanya.
En paraules del comissari de l’exposició, Luis Fernández-Galiano, “les dues mostres simultànies no pretenen contraposar les virtuts arquitectòniques i els vicis urbanístiques de l’Espanya del boom, perquè en aquesta etapa es produïren també obres desbaratades i plans exemplars; tampoc volen emfatitzar el contrast entre admirables edificis públics i deplorables promocions privades, perquè durant aquestos anys la iniciativa i el control públic sovint descarrilaren, mentre el sector privat alça en ocasions obres i conjunts significatius. El que les exposicions proposen és una mirada reflexiva sobre les reeixides i les lacres d’un temps accelerat i una foguera econòmica que ha deixat al seu pas brases i cendres.” La reflexió que sen’s proposa en l’exposició és una de les que ens fem darrerament: Què ha passat amb els nostres pobles i el nostre territori? Evidentment ens podem sentir orgullosos d’algunes obres, però d’altres ens pesaran durant molt de temps i ens frenaran la reeixida. Però l’important és aprendre del passat i encarar el futur amb il·lusió, evitant els errors i aprenent dels grans mestres de l’arquitectura i l’urbanisme i tots aquells que no han separat mai la professió de l’honestedat i l’estima pel poble on viuen.
A